Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Inicial
Biografia
Artur Bladé i Desumvila
Benissanet, 2 de març de 1907
Barcelona, 23 de desembre de 1995

Escriptor i periodista

Arrels familiars

Fou, per part paterna, fill i nét de pagesos que disposaven de terra pròpia i d'una certa formació cultural. El seu pare obtingué un diploma de professor de música i fou mestre de minyons a l'Argentina. Per la banda materna, provenia també de propietaris agraris i amb formació universitària. El seu besavi, Salvador Desumvila, era farmacèutic, i l'avi estudià per advocat i va ser el secretari, durant més de trenta anys del seu poble natal. Va ser aquest avi qui ensenyà de llegir i d'escriure el nét. I, tot just, aquest aprenentatge familiar fou destacat per la seva utilitat a l'hora de la seva primera escolarització.

Infantesa i estudis

La seva infantesa va transcórrer sense gaires problemes. D'infant va viure a casa de la mare, un habitatge gran, ben situat: enmig del poble, amb trulls i celler sota terra, dos pisos i una gran golfa. L'avi matern, Enric Desumvila —secretari de l'Ajuntament de Benissanet— amb cultura clàssica, llatinista, ensenyà les primeres lletres al nét i l'afeccionà a la lectura. La filiació liberal de l'avi, que ja venia del seu pare —farmacèutic—, influirà, segons afirmà el mateix Bladé, en el seu tarannà i opinió.

El 1914, a set anys, començà d'anar a escola i ja sabia llegir. L'infant compartia els coneixements amb un centenar d'alumnes ensinistrats per un mestre d'Esterri d'Àneu, el qual el designà com a tutor dels companys. Va ser, però, en aquesta etapa que el futur escriptor redactà, a dotze anys, una narració excursionista a Escornalbou, que fou publicada en una revista del Magisteri. Aquests orígens, explicà ell mateix, foren els que marcaren la seva futura dedicació a l'escriptura. El 1921 va començar la carrera de mestre, per bé que no va pas acabar-la perquè no hi tenia afinitat. El que aleshores atreia l'estudiant benissanetà era la medicina i les lletres, però atesa la impossibilitat de ser metge, va exercir de Practicant de Medicina, una carrera —la llicenciatura de la qual obtingué gràcies al suport la seva esposa Cinta, també practicant— que li fou de servei a l'hora de fer el soldat.

Fou en aquest context literari incipient que a casa seva va trobar volums de literatura clàssica moderna com el Quixot, de mètrica tardomedieval —Jorge Manrique— i de teatre espanyol dels segles XVI i XVII. Aleshores, també sovintejà centres associatius. Al cafè del vilatge, considerat filoliberal, va aprendre de ballar i va fer les primeres representacions teatrals d'obres de Frederic Soler, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol. I va ser tot copiant fragments d'aquestes composicions que va aprendre d'escriure en la seva llengua.

Compromís polític

L'afecció a la lectura —combinada amb la música i el teatre— el va fer escriure aviat; però, a més, començà d'entrar en contacte —era el 1924— amb medis republicans locals a través de l'associació benissanetana La Renaixença —creada el novembre de 1919 i clausurada arran del Fets d'Octubre de 1934—, on va impartir classes de llengua i va conèixer el polític radical Marcel·lí Domingo. En aquesta etapa també va iniciar la col·laboració en un quinzenal catalanista —de síntesi entre la Lliga i Acció Catalana— que sortia a Gandesa, El Llamp; poc després —el 1927— ho va fer a la revista La Riuada. Periodich Català d'Esquerres, de Móra d'Ebre, i, a partir de 1931, al setmanari republicà, fundat el 1930, L'ideal de L'Ebre. La col·laboració en aquest darrer òrgan civicopolític féu que establís una sòlida amistat amb el seu director, el pedagog empordanès —nascut a l'Escala— Martí Rouret i Callol, mestre de minyons al Centre Instructiu Democràtic La Democràcia, de Móra d'Ebre, associació social cultural i formativa dirigida pel republicà marcel·linista Ramon Nogués i Biset.

El 1925 efectuà un primer viatge a Barcelona i s'hi establí el 1929, identificat amb el codi cultural i polític republicà, es familiaritzà amb intel·lectuals polítics que hi van influir i als quals amb el temps dedicarà sengles biografies: Antoni Rovira i Virgili —a qui coneixerà la tardor de 1932— i Marcel·lí Domingo. L'escriptor s'afilià al nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat el març de 1931, i optà pel sector macianista tot distanciant-se del lideratge de Marcel·lí Domingo, a l'òrgan del qual —el tortosí El Pueblo— hi col·laborava. En els començaments del funcionament del partit, n'esdevingué un dels principals impulsors a les Terres de l'Ebre i col·laborà als nous òrgans del partit Lluita (Tortosa), Avançada (Tarragona), Foment (Reus) i L'Opinió (Barcelona).

Amb tot, aquesta introducció a l'ofici de periodista, que es va veure incrementada durant el servei militar espanyol a Barcelona —destacat a Sanitat Militar, el 1928—, no va tenir continuïtat fins que sota la diàspora es va establir a Montpeller i, més tard, a la ciutat de Mèxic.

El 1929 es va llicenciar de l'exèrcit espanyol i dos anys després —el 10 de juny de 1931— contragué matrimoni a Tortosa amb Cinta Font Margalef. Ambdós anaren a viure amb l'àvia de Bladé, els pares i les tres germanes de la seva companya a la tortosina Plaça de la Creu, 11. Del matrimoni nasqué el seu fill Artur, que va veure la llum a la casa esmentada el 4 de març de 1932.

Però la dinàmica de l'escriptor abastava la dedicació política. Abans de la proclamació de la República Catalana macianista el 14 d'abril de 1931, Bladé i Martí Rouret organitzaren actes públics i conferenciaren arreu de la Ribera d'Ebre. I un cop fundada Esquerra Republicana se'n feren militants. També sota la República, exercí en l'àmbit de la Recaptació de Contribucions a Tortosa i també hi fou nomenat President dels Jurats Mixtes durant dos anys (1932-1934).

D'altra banda, Martí Rouret, arran de les eleccions de 20 de novembre de 1932, fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, esdevenint secretari de la Mesa. Posteriorment, en el Consell Executiu format per Lluís Companys, el juliol de 1936, Martí Rouret va ser nomenat Conseller de Sanitat i Bladé el seu secretari personal. En aquesta conjuntura iniciarà l'amistat —que es perllongarà a l'exili— amb Antoni Terré i Escribà (1896-1975), republicà de Móra d'Ebre.

Guerra Civil

L'abril de 1938, en ser mobilitzada la lleva a la qual pertanyia, es va incorporar com a practicant al Cos de Sanitat de l'Exèrcit de l'Est; de primer a l'hospital de sang de Manresa i després, amb l'equip quirúrgic del doctor Navés, es va desplaçar al monestir de Montserrat, on es retrobà, entre d'altres, amb el doctor Jaume Pi i Sunyer, els polítics socialistes Carles Gerhard i Manuel Serra i Moret i l'escriptor Diego Ruiz, que aleshores acomplia funcions hospitalàries. Tot seguit i cap al final de la guerra anà al balneari d'Aigua de Ribes, al Ripollès, on fou instal·lat a l'hospital.

Exili a França

Però abans de no gaire abandonà Aigua de Ribes —juntament amb un llarg nombre d'ambulàncies— per anar cap a l'exili, a través de Camprodon i la plana del Rosselló pel Coll d'Ares. Era el 8 de febrer de 1939. Entretant, la seva muller, Cinta Font, que sabia el propòsit d'exili del seu marit, intentà també de travessar la Jonquera, junt amb el fill, Artur, encara que finalment tots dos restaren a Barcelona. Mentrestant, Bladé ingressà al camp de concentració d'Arles de Tet i posteriorment anà a París i Tolosa de Llenguadoc.

Entre el 30 d'abril de 1939 i setembre de 1942, s'establí —via Bésiers i amb el suport del Casal Català de Perpinyà— a Montpeller. Després de moltes vicissituds, va trobar acolliment a la Residència dels Intel·lectuals Catalans, constituïda a la ciutat occitana per la Fundació Ramon Llull, aleshores presidida pel president Lluís Companys. Segons el que l'escriptor explicà, el sojorn «fou un cop de sort. Montpeller, ciutat secularment d'asil, es portà bé amb els exiliats catalans». En aquesta avinentesa, va ser inscrit, gratuïtament, a l'Institut des Étudiants Étrangers, acadèmia que depenia de la Facultat de Lletres. Hi va poder estudiar llengua i civilització franceses i també Història de l'Art i Filosofia, de les quals matèries es va titular.

D'altra banda, la relació amb intel·lectuals, entre els quals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Francesc Pujols, Rovira i Virgili i Rafael Moragas, féu que elaborés converses a partir de les quals redactà biografies i assaigs. Aquestes entrevistes tenien lloc en cafés, un dels quals, l'Ami Marius, esdevingué —els dissabtes— centre de reunió i tertúlia dels felibres montpellerencs: poetes i escriptors dinamitzadors de l'occità. Aquests xarxes occitanistes —Jean i Lluís Amade, Max Roqueta, Pèire Azéma— van constituir el Comitè d'Ajut als Intel·lectuals Catalans, baula que possibilità la posterior legalització del Centre Cultural Català, institució de suport als exiliats.

Pel que fa a l'activitat associativa a l'Ami Marius, el filòsof Francesc Pujols va ser l'animador d'un grup d'opinió constituït —a les vesprades de cada dijous— per Heribert Barrera, Alexandre Cirici Pellicer, Jaume Picas, el poeta reusenc Josep Maria Prous i Vila i estudiants. Un altre cafè on es mantenia una tertúlia diària al capvespre era el Café d'Aragon. Bladé en recorda que «totes les botes d'aquella taverna tenien pintades les quatre barres vermelles. Fou com un altre refugi de nombrosos exiliats que sabien que allí es discutia de tot i era segur que la policia no hi faria mai acte de presència». Aquests centres de reunió van subsistir fins que els alemanys van envair França, el maig de 1940.

Exili a Mèxic

Arran d'aquesta ocupació, el 8 de setembre de 1942 la família Bladé, des del port de Marsella —amb el vaixell Maréchal Lyautey—, es desplaçà a Casablanca, des d'aquesta ciutat arribà a Veracruz a bord del vaixell portuguès Nyassa, i finalment, el 17 de setembre de 1942 en tren la família Bladé s'establí a Mèxic. A la capital asteca féu de venedor ambulant, d'agent de comerç, d'oficinista, de redactor dels diaris Última Hora i Excelsior i de redactor en cap —a partir del 1956— del periòdic de la comunitat d'emigrants francesos, Le Journal Français du Mexique. També entrà en contacte —a L'Institut Français de l'Amerique Latine i a l'Alliance Française— amb intel·lectuals com Jules Romains, el poeta Luis Felipe i el polític Lombardo Toledano.

Amb tot, però, no deixà de col·laborar en revistes catalanes —La Nostra Revista, Xaloc, Pont Blau— i publicà, a l'editorial de Bartomeu Costa Amic, el llibre Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols (Biblioteca Catalana, 1944). El 1953 —i a Edicions Catalònia, dirigida pel comediògraf Avel·lí Artís Balaguer— tragué a la llum Benissanet, biografia historiada del seu poble de naixença. Tres anys més tard, el 1956, arran d'un viatge de tres mesos a Catalunya, redactà Viatge a l'esperança i el 1958 publicà a l'Editorial Selecta Crònica del país natal.

Retorn a Catalunya

Retornà al país el 1961 tot vivint entre Tarragona —s'hi establirà de manera fixa el 1964— i Benissanet, i conservà la relació epistolar —iniciada el maig de 1959— amb el crític literari Rafael Tasis. Des del retorn —a més de col·laborar a La Veu de Flix, a la revista vallenca Cultura, Serra d'Or, Tele/Estel, Avui, Revista de Catalunya— va publicar 25 llibres —la majoria dels quals a les Edicions Dalmau i a Edicions Pòrtic, de l'activista republicà i secretari de Josep Tarradellas, Josep Fornas— entre els quals cal destacar les biografies de Pompeu Fabra, Francesc Pujols, Rafael Moragas «Moraguetes», Antoni Rovira i Virgili i Antoni Terré.

Pel que fa a l'obra narrativa cal esmentar Gent de la Ribera d'Ebre. Artesans, pagesos, rodaires i Viatge a l'esperança. I entre els volums publicats a la col·lecció «Els episodis de la Història» de l'Editorial Rafael Dalmau: Felibres i Catalans, Montpeller català, El castell de Miravet, El Prior Penna i Els setges de Gandesa. Entre l'obra dietarista excel·leix el quadre històric dels compatriotes desplaçats L'Exiliada, la segona part del qual —que abastaria entre 1940 i 1942—tenia en projecte de publicar abans de traspassar.

En el context de reconstrucció nacional cultural dels anys 1960 i 1970, tindrà una participació activa en l'organització de classes de llengua, conferències, activitats culturals, entre les quals cal destacar els actes —organitzats per Òmnium Cultural i la Llibreria La Rambla de Tarragona—en l'avinentesa del vintè aniversari del traspàs d'Antoni Rovira i Virgili (1969). El 1973 rebrà el Premi Joventut a les Festes Culturals Pompeu Fabra pel treball Visió de l'Ebre Català. 

Pel que fa a la funció política, sota l'etapa de la reforma el novel·lista és nomenat president d'ERC al Tarragonès, i el 1984 el Govern de la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi. També és en aquesta conjuntura que veu publicats els quatre primers volums del dietari Viure a Tarragona, obra que abasta anotacions culturals i polítiques —retrospectives i coetànies— entre 1966 i 1976.

Arran de la mort de la seva companya, Cinta Font, l'octubre de 1986, es traslladà a viure a Barcelona —al Turó Park— amb el seu fill Artur i la seva família. Hi reprendrà l'activitat cultural al si de l'Ateneu Barcelonès, institució que el 3 d'abril de 1987 li reté homenatge amb la intervenció dels periodistes i coetanis Joaquim Ventalló, Avel·lí Artís «Sempronio» i Josep Maria Lladó.

Artur Bladé traspassà a Barcelona però fou sebollit a Benissanet, al seu país natal.

El 2007 l'editorial vallenca Cossetània començà de publicar-ne l'Obra Completa amb el primer Volum: Cicle de la Terra Natal.

En conjunt, l'obra de Bladé tingué —com l'escriptor mateix esmentava— una finalitat: «contribuir a la cultura catalana i lluitar contra l'oblit» i «lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l'esperança d'aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya Lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut, una actitud indigna d'un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avant-passats, un crim de lesa pàtria».



Autoria: XFT


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal