Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Enllaços
relacionats
Inicial
Biografia
Miquel Guinart i Castellà
Sant Martí de Provençals, 7 de gener de 1895
Montpeller, 21 de novembre de 1987

Polític, periodista i dependent de comerç.

Els primers anys (1895-1913).

Miquel Guinart i Castellà va néixer el 7 de gener de 1895, al municipi de Sant Martí de Provençals, poc abans de la seva annexió a Barcelona. Era fill de Pere Guinart i Vinader, obrer industrial, i d'Àngela Castellà i Giralt.

Va fer els seus primers estudis en una escola del Clot, propera a casa. El 1909, quan tenia catorze anys, començà a treballar com ajudant d'escrivent a la fàbrica que l'empresa Tèxtil Borges tenia al barri. Tres anys més tard passà a treballar a la botiga que la mateixa empresa tenia a Barcelona.

Dirigent d'entitats (1913-1931).

El 1913 va ser un dels fundadors del Casal Nacionalista Martinenc, adherit a la Unió Catalanista (UC), entitat que combinava els aspectes formatius i recreatius amb una actuació cívica catalanista. Hi impartí classes de llengua catalana i presidí la seva Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers, que tingué entre les seves actuacions més rellevants la col·locació d'una placa commemorativa al Fossar de les Moreres. Milità en la UC a partir de la seva participació en el Casal i en la Joventut, però també per la seva implicació en el setmanari Renaixement, del qual fou redactor.

Amb tot, l'actuació de la UC, centrada en la dimensió cultural i cívica, però sense intervenir directament en política, acabà semblant-li insuficient. Per això, sense deixar-la, ingressà al Centre Nacionalista Republicà, adherit a la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb Pere Coromines i Montanya com a referent. Col·laborà en el seu òrgan, El Poble Català.

D'altra banda, en la seva feina a la botiga de Tèxtil Borges tingué com a company de treball Josep Puig i Esteve, un dels fundadors i aleshores president del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). A partir d'aquesta relació, ingressà al CADCI i els anys següents tingué un paper destacat en la seva Secció de Propaganda, de la qual en la segona meitat dels anys deu en fou secretari i després president, amb l'ajut de Josep Tarradellas. Col·laborà en la revista del Centre, Acció del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (Entitat Obrera).

Era membre també de l'altra gran entitat cultural, educativa i recreativa de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, el Foment Martinenc. Entorn a 1920 s'incorporà a la seva junta directiva com a secretari i treballà per a la catalanització de l'entitat. Reorganitzà i presidí la seva Secció Excursionista i fou president de la societat (1923-24). Fundà i dirigí la revista La Veu de Sant Martí (1921-32) i publicà algunes poesies a Festa.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera la seva activitat associativa es veié limitada. Com a director de La Veu de Sant Martí donà suport a diverses peticions de millores per al districte. Això el dugué a presidir el 1930, ja dins del període de liberalització del règim, la Defensa d'Industrials i Comerciants de Sant Martí de Provençals, organització de defensa dels interessos d'aquests sectors, creada al principi del període dictatorial, igual que en altres districtes de la ciutat.

El mateix 1930 fou un dels fundadors del Casal Martinenc, adherit a la Unió d'Esquerres Catalanes, que era una de les plataformes de trobada de les organitzacions del republicanisme catalanista i d'esquerres. Fou membre de la primera directiva del Casal i des d'aquest centre treballà en els preparatius de la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, el març de 1931.

Actuació durant el període republicà (1931-1936).

Amb la proclamació de la República, el centre fundat l'any anterior passà a ser Casal Català Martinenc, adherit a Esquerra. Més endavant en seria president. Tingué també un paper destacat en l'Associació de Periodistes de Barcelona. El 1932 féu una incursió en el teatre, amb l'estrena a l'Orfeó Martinenc de la comèdia en un acte Un gran client, que quedà inèdita.

A les eleccions de novembre de 1932 per a formar el nou Parlament de Catalunya, fou candidat per Barcelona-ciutat en la coalició formada per Esquerra i la Unió Socialista de Catalunya i aconseguí l'elecció. Diputat poc actiu en intervencions directes a la cambra, fou membre de les comissions permanents de Treball i Assistència Social, de Peticions i de Finances i membre suplent de la Diputació Permanent. El març de 1936, després del parèntesi de tancament del Parlament pels fets d'octubre de 1934, fou president de la comissió permanent de Reforma de Reglament, membre de les comissions permanents de Treball, Peticions i Finances i novament membre suplent de la Diputació Permanent.

Durant aquest període republicà formà part també del consell directiu de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i presidí la seva Comissió de Foment. Participà en l'organització del seu I Congrés, celebrat a la Universitat de Barcelona l'abril de 1936, en el qual presentà la ponència "La tasca de les Comissions Delegades de la Protectora" i presidí la comissió organitzadora de l'exposició escolar annexa al Congrés. Col·laborà al Butlletí de l'entitat i també a En Patufet i La Campana de Gràcia.

A finals de 1934, en el context de l'empresonament de part de la direcció d'Esquerra pels fets d'octubre d'aquell any, passà a presidir la Federació de Barcelona-ciutat del partit, un càrrec que exerciria ja fins al final de la guerra. Fou vicepresident de la mesa del III Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, iniciat el juliol de 1936 i suspès arran dels fets que significarien l'inici de la Guerra Civil.

La Guerra Civil (1936-1939).

En els primers dies de la guerra, va ser nomenat delegat de la Generalitat a les companyies de subministrament d'aigua, gas, electricitat (juliol a octubre de 1936), confiscades pels sindicats, i treballà per al restabliment i la continuïtat dels serveis.

Des del seu lloc de president de la Federació de Barcelona-ciutat d'Esquerra organitzà el seu nou estatge, que incloïa àmplies dependències per a encabir els diversos serveis derivats de la situació de guerra. Participà en la presa de possessió del Castell de Montjuïc per part de la Generalitat, treballà en l'organització de la Columna Macià-Companys i féu diverses visites al front.

L'octubre de 1936 el conseller de Seguretat Interior Artemi Aiguader, en la dinàmica d'intentar recuperar el control sobre l'ordre públic per part de la Generalitat, creà la Junta de Seguretat de Catalunya. El nou organisme, que venia a substituir el dissolt Comitè Central de Milícies Antifeixistes, estava integrat per delegats de les organitzacions polítiques i sindicals representats al Govern català. Guinart fou un dels representants d'Esquerra a la Junta, amb la prerrogativa d'actuar com a president en absència del conseller. En els mesos que funcionà (octubre de 1936 a juny de 1937), Guinart hi féu tasques de censura de correu i de cinema i d'expedició de passaports i, al mateix temps, ordenà als integrants de les Patrulles de Control sota l'autoritat d'Esquerra la realització de serveis de protecció a persones amenaçades pels grups incontrolats.

El juny de 1937 participà en el Segon Ple d'Esquerra, com a representant de la Federació de Barcelona-ciutat i hi defensà la municipalització de serveis, impulsada per Josep Tarradellas des de la Conselleria de Finances.

L'exili i l'assentament a Montpeller (1939-1987).

Cap al final de la guerra s'exilià a Montpeller. En aquesta ciutat tingué un paper destacat en l'organització de la Residència d'Intel·lectuals, que acollí nombroses personalitats de l'exili català durant els primers anys.

Mantingué la seva vinculació amb Esquerra. Assistí al Congrés Nacional celebrat a Tolosa de Llenguadoc el 1945, col·laborà a La Humanitat, en la seva etapa de Montpeller, i als anys cinquanta formà part de la direcció del partit.

Dedicà importants esforços a l'organització dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a diversos llocs d'Europa i d'Amèrica, i formà part de manera continuada el seu Patronat. Fou el fundador, director i editor de la revista Vida Nova (1954-78), editada a Montpeller. En aquesta ciutat, formà part del Casal Català i de l'Agrupació Excursionista La Sardana.

En el moment de la transició política a l'estat espanyol preferí continuar vivint a Montpeller. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi. Escriví Memòries d'un militant catalanista, publicat el 1988, ja després de la seva mort, que tingué lloc a Montpeller, el 21 d'octubre de 1987, quan comptava 92 anys. La seva documentació personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal