Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Pere Màrtir Rossell i Vilar
Olot, 2 de gener de 1883
Barcelona, 25 de juliol de 1933

Veterinari i polític

Estudis i primers treballs (1883-1913)

Pere Màrtir Rossell i Vilar va néixer a Olot, el 2 de gener de 1883. Era fill de Ramon Rossell (o Rosell) i Costa, d'una família de traginers d'Olot, i de Dolors Vilà i Roque, d'una família també olotina.

Convé precisar que utilitzà poc el primer nom i que en la seva obra escrita féu servir el segon, indicat només amb la inicial. Al mateix temps, el primer cognom apareix en alguns documents Rosell, mentre que el segon tenia la grafia original Vilá, que és la que utilitzà durant bona part de la seva vida, per bé que sovint amb l'accent obert. Als anys trenta adoptà la forma Vilar. En resum, en bona part dels seus escrits trobem la forma M. Rossell i Vilà, mentre que en l'obra escrita en castellà utilitzà la forma M. Rossell y Vilá.

La relativa prosperitat del negoci familiar, que incorporà un servei de diligències, junt amb el tracte sovintejat amb els animals de tir, el dugué a fer estudis de Veterinària. Cal dir que en aquells moments el sistema universitari espanyol, organitzat amb criteris fortament centralistes, no oferia aquesta titulació a Catalunya (de fet, no existí fins al 1982). Per això, realitzà els estudis a l'Escola de Veterinària de Saragossa, que era aleshores el centre més proper, i obtingué la llicenciatura el 1907. A partir d'aquest any, començà a treballar com a veterinari a Barcelona i després a Ripoll.

Des de molt aviat adoptà posicions catalanistes, que anys més tard el dugueren als rengles del nacionalisme radical. Ja en la seva època d'estudiant inicià les seves col·laboracions a la premsa catalanista, com el setmanari Joventut, de Barcelona, en el qual escriví uns primerencs articles d'opinió (1904-05). El 1909 contribuí a la creació a Olot del setmanari La Ciutat com a portaveu del Centre Nacionalista Republicà i després de la recent formada Unió Federal Nacionalista Republicana.

El setembre de 1909 el Jutjat d'Instrucció de Puigcerdà inicià actuacions contra ell, per la seva presumpta intervenció en els fets de la Setmana Tràgica. Això el dugué a refugiar-se una temporada a Tolosa de Llenguadoc.

Aquest exili durà poc i a principis de 1910 aprovà les oposicions d'inspectors d'higiene pecuària i sanitat veterinària. Obtingué plaça a Puigcerdà i els anys següents hi treballà com a inspector duaner. D'aquest període és el seu primer treball científic important, Malalties del bestiar (1911), un complet manual per a veterinaris, presentat en català.

Tècnic de la Mancomunitat (1913-1924)

El 1913 s'incorporà com a professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Aquest centre, creat inicialment per la Diputació de Barcelona i posteriorment traspassat a la Mancomunitat de Catalunya, havia inaugurat els seus cursos el 1912 i oferia diversos graus de titulacions tècniques que, tot i la seva no homologació amb el sistema educatiu espanyol, pretenien donar resposta a les necessitats de l'agricultura i la ramaderia a Catalunya, amb estudis caracteritzats per la seva gran modernitat i per la seva voluntat d'adequació a la realitat catalana, però també amb una intervenció directa arreu del territori, amb conferències i cursos d'abast i contingut més localitzat. Rossell hi ocupà la càtedra de Zootècnia (1913-24) i dugué a terme una ingent tasca de formació, que arribà a incloure viatges d'estudi amb els seus alumnes a d'altres països; de conferenciant als principals centres ramaders catalans, amb la voluntat de donar a conèixer les condicions més adequades per a millorar la reproducció dels animals i l'obtenció dels seus productes; junt amb la publicació de diversos treballs científics.

Des d'aquesta base acadèmica, intentà la creació d'una Escola Superior de Zootècnia, que arribà a prendre forma com a projecte aprovat, a principis dels anys vint i amb ell com a director. En un primer moment, es dissenyà un programa d'estudis que compartia un tram educatiu amb els alumnes de l'Escola Superior d'Agricultura, per passar després a una formació específica. La Mancomunitat adquirí la Torre Marimon, a Caldes de Montbui, amb la intenció d'instal·lar-hi el nou centre i la part experimental dels estudis agraris ja existents. Diverses dificultats endarreriren el projecte, que quedà aturat amb l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera.

En paral·lel a aquesta actuació docent, s'integrà a diversos serveis de la Mancomunitat: els de Ramaderia, els de Patologia Animal i els d'Ensenyament Agrícola Postal i arribà a dirigir tots tres. Des d'aquests serveis, multiplicà els cursos i les conferències de perfeccionament de cria i alimentació del bestiar arreu de Catalunya, amb una especial atenció a les races autòctones, organitzà nombrosos concursos de bestiar i impulsà les publicacions divulgatives. Al mateix temps, el 1919 fou nomenat conservador del Parc Zoològic de Barcelona.

Fou autor de nombrosos treballs de divulgació científica i s'interessà per l'estudi de les races autòctones catalanes ja extingides o encara existents, com el guarà català. Entre la seva obra científica publicada durant aquest període es pot esmentar: La Ganadería de Cerdaña (1916), obra premiada per l'Asociación General de Ganaderos del Reino i que ha estat considerada el primer treball zootècnic català de base científica; Alimentació del bestiar (1917); El Llibre de la pagesia: l'Urgell: centre de cria i recria ramadera (1917); El Problema actual de l'alimentació de les plantes, de l'home i del bestiar (1918); Contribució a l'osteologia comparada del cavall i de l'ase: Zootècnia de la raça asinal catalana (1921), que comptà amb extractes en diverses llengües; El Problema de les carns (1921); Engreixament de porcs (1922); La Reproducció i l'herència en el bestiar (1922); La Vaca lletera (1922 o 1923); Engreixament de vedells (1922 o 1923); Les Vaques i la producció de llet (1923).

Col·laborà amb diverses corporacions científiques catalanes: amb la Societat de Biologia de Barcelona (després Societat Catalana de Biologia), en el butlletí de la qual publicà l'estudi "La Glíptica en etnologia animal: els èquids" (1916); amb la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, tot publicant en la seva revista el treball "Importancia de la ganadería en Cataluña y estudio zootécnico de algunas de sus comarcas" (1919), guanyador del Premi Agell de 1915-16, que atorgava la pròpia Acadèmia; i amb la Institució Catalana d'Història Natural, en el butlletí de la qual publicà el seu treball "Determinació del tipus cefàlic en els èquids i en els suids" (1920). Col·laborà amb la revista Agricultura, des de la seva fundació el 1917.

En el terreny familiar, el 1915 es casà amb Mercè Rosal i Camprodon, amb qui tingué quatre fills: Mercè, Jaume, Núria i Raimond.

Fou membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Durant aquest període, col·laborà en algunes publicacions de signe catalanista: Renaixement, D'ací i d'allà i Diari de Catalunya.

Seguidor de Francesc Macià, el 1919 participà en la fundació de la Federació Democràtica Nacionalista i els anys següents intervingué en diversos actes polítics d'aquesta agrupació. El 1922 seguí Macià en la formació d'Estat Català i en la defensa d'una via insurreccional per al nacionalisme radical. En aquest sentit, col·laborà als setmanaris La Tralla i L'Estat català. Amb tot, algunes discrepàncies amb Macià el dugueren a separar-se'n entorn a 1923.

Una singular proposta ideològica

Un dels elements més distintius de la trajectòria de Rossell i Vilar fou la seva singular proposta ideològica, que desenvolupà a partir de diversos treballs: Diferències entre catalans i castellans: les mentalitats específiques (1917), La Raça (1930), que fou la seva obra política de més envergadura, junt amb els fullets Organització de la defensa interior (1931) i Per què sóc macianista (1932).

Per a Rossell, la base constitutiva de la nació, entesa com a comunitat humana independentment de si estava organitzada en forma d'estat, no estaria principalment en la llengua o en altres factors identitaris proposats per altres autors, sinó en la raça, un concepte que intentà presentar amb coneixements extrets del seu bagatge científic. Per a ell, la raça tindria un cert component físic, producte de l'adaptació d'una comunitat humana a un territori, però la seva veritable essència seria la formació d'una mentalitat específica, a través de processos de molt llarga durada.

Amb aquestes bases genèriques, Rossell presentà el cas català com el d'una raça formada milers d'anys enrere, a partir d'un nucli humà localitzable a la part interior i pirinenca de la Catalunya Vella, que no s'hauria vist gaire alterat per les successives arribades d'altres pobles i que hauria acabat ocupant el territori format pels Països Catalans i Occitània (termes no emprats per ell). Seguint amb la seva anàlisi, aquesta raça, caracteritzada per la possessió d'una mentalitat amb uns trets molt singulars, hauria acabat essent una raça vençuda, per l'acció de les races veïnes, d'on conclouria que tenia ple dret a recuperar una llibertat perduda, fent servir si calia la via militar.

En la seva anàlisi de la realitat catalana, es mostrà particularment bel·ligerant amb els immigrants establerts a Catalunya procedents dels països de matriu castellana, als quals considerava racialment vencedors i de qui censurava la seva escassa vocació d'integració, el seu fort impacte desnacionalitzador, però també el seu extremisme polític -que al seu parer no tenien en els països d'origen- que els duia a convertir-se en un factor de desestabilització permanent de l'ordre públic i de les incipients institucions d'autogovern. En aquest sentit, demanà que el govern i l'ordre públic dels catalans estigués només en mans d'aquells a qui definia com a membres de la raça catalana, i encara reforçats pel poble armat, juntament amb l'exclusió explícita d'aquests llocs dels immigrants de procedència castellana.

Alguns dels elements de la proposta ideològica de Rossell havien tingut ja altres autors que els defensessin i tal vegada la singularitat de la seva aportació estigui en la seva manifesta voluntat de cercar un fonament científic a la base constitutiva de les nacions, però també en la presentació de la mentalitat com a element essencial de les mateixes. Cal dir que la seva aportació ideològica, que incloïa conceptes més polèmics, com la puresa racial, el rebuig del mestissatge o la millora de la raça, no aconseguí una acceptació gaire remarcable a la seva època.

El parèntesi dictatorial (1924-1931)

El 1924, amb el tancament de l'obra de la Mancomunitat per part de la Dictadura, hagué de cessar dels seus càrrecs i mantingué únicament el de conservador del Parc Zoològic. El març de 1930, ja a les portes del canvi de règim polític, en fou nomenat director. Durant els anys següents, tot i algunes intervencions puntuals en la divulgació zootècnica, hagué de diversificar els seus treballs i fou membre del cos de redacció de l'Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana Espasa-Calpe, un dels directors del Diccionario de agricultura, zootecnia y veterinaria de l'Editorial Salvat, redactor de la revista Ciència i director d'Agricultura i Ramaderia, continuadora d'Agricultura. En aquest període publicà Alimentación de los animales (1929).

El 1930 ingressà a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, amb el discurs d'ingrés "Las Razas animales en relación con la etnología de Cataluña". Col·laborà també amb l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria i publicà en el seu butlletí l'estudi "Origen de la raça bovina marinera".

Tingué un paper rellevant en la creació de les Escoles Catalanes de Sant Andreu. Col·laborà al setmanari Mirador.

El 1924 fou un dels fundadors de la Societat d'Estudis Militars, que tenia com a objectiu formar els oficials d'un futur exèrcit català d'alliberament nacional, però que fou desmantellada l'any següent per la policia. Segons explicació posterior de Rossell, la seva intenció -abans que Macià impulsés l'episodi de Prats de Molló- era reclutar alguns centenars de combatents, amb els quals ocupar una comarca pirinenca i resistir-hi durant un mes, amb la idea que el moviment es generalitzés en altres llocs del país.

Actuació durant el període republicà (1931-1933)

Amb la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya, el març de 1931, Rossell, que havia mantingut la seva posició de distanciament envers Macià, no s'integrà al nou partit. Tanmateix, amb la proclamació de la República Catalana per part de Macià, formà, junt amb altres elements d'acció, una guàrdia cívica republicana, amb la intenció de defensar la nova situació política. A partir d'aquell moment, aparcà les seves anteriors discrepàncies amb Macià i en defensà l'actuació de les crítiques rebudes des d'alguns sectors del nacionalisme radical. Els anys següents, fins a la seva prematura mort el 1933, i a banda de col·laboracions amb Palestra, caldria situar-lo políticament en el sector d'Estat Català integrat a l'Esquerra i fou col·laborador de Josep Dencàs i del seu treball d'organització de les JEREC. Durant aquest període col·laborà a Mirador i La Humanitat.

Ocupà alguns càrrecs, relacionats amb el seu àmbit d'actuació anterior a Dictadura. El novembre de 1931 la Generalitat creà el Consell d'Agricultura, Ramaderia i Boscos, de caire assessor en aquests àmbits, inclosa la vessant formativa, i en fou nomenat secretari. Al mateix temps, fou restablert en el seu lloc a l'Escola Superior d'Agricultura i el gener de 1932 en va ser nomenat director interí. Des d'aquest lloc, impulsà un pla d'estudis que incloïa assignatures d'avantguarda en el context europeu del moment i que incorporava les instal·lacions de la Torre Marimon, amb diverses opcions formatives i titulacions, organitzades en l'Escola Superior d'Agricultura, l'Escola Mitjana d'Agricultura i l'Escola Pràctica d'Agricultura. Participà en la Tercera Assemblea de la Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya, celebrada l'octubre de 1932 a Girona, amb la conferència "El règim autonòmic i els serveis veterinaris".

El novembre de 1932 fou escollit diputat al nou Parlament de Catalunya, en la candidatura d'Esquerra per Barcelona-ciutat. Formà part de les comissions permanents de Presidència i d'Economia i Agricultura. Combinà aquest càrrec amb el de director de les escoles d'agricultura i secretari del Consell d'Agricultura, Ramaderia i Boscos, però deixà la direcció del Parc Zoològic.

El 1933 formà part d'una delegació catalana que anà al País Basc per a estrènyer lligams amb els nacionalistes bascos.

El mateix 1933 patí una icterícia hepàtica, que precipità la seva mort, que tingué lloc a Barcelona, el 25 de juliol, quan comptava només cinquanta anys. El seu enterrament, encapçalat pel president Macià, aplegà milers de persones.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal