Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Daniel Mangrané i Escardó
Tortosa, 29 de gener de 1883
Barcelona, 30 de gener de 1969

Empresari i polític

Daniel Mangrané Escardó es va casar amb Adela Mangrané Adell, amb qui tingué dos fills, Daniel i Josep Maria. Daniel Mangrané fill fou un químic professor a la Universitat Tècnica de Berlín, tot i que va treballar sovint en les empreses familiars. Desgraciadament, Adela Mangrané va morir el setembre del 1939, pocs mesos després d’acabar la Guerra Civil. Posteriorment, Daniel Mangrané es casà en segones núpcies amb Calamanda Fossas i Francolí. Daniel Mangrané va destacar per la seva polifacètica activitat en sectors molt diversos: la política, la producció i la teorització d’oli, la indústria cinematogràfica, la químico-famacèutica o les finances.

Com a polític el trobem vinculat a la figura del cabdill republicà de Tortosa, Marcel·lí Domingo, que el 1914 havia estat elegit per primera vegada diputat republicà pel districte, articulant des d’aquells anys un potent moviment polític, conegut com a marcel·linisme. Tres anys més tard, el 1917, Daniel Mangrané es presentava a la candidatura republicana-obrera en les eleccions municipals del 9 de novembre, que es va imposar a la llista monàrquica, sent elegit regidor de la ciutat amb 565 vots. El 1926 va fundar la Institució Cultural i Benèfica Daniel Mangrané, que posteriorment es transformà en Fundació, fins a la seva disolució el 2010.

Ja en el règim república inaugurat el 1931, a les eleccions legislatives del 1933 encapçalà —com a independent— a la província de Tarragona, la candidatura de la coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya que s’enfrontà a la candidatura de la Coalició d’Esquerres Catalanes, encapçalada pel marcel·linisme, i a la Coalició de Dretes Ciutadana, encapçalada per la Lliga. Daniel Mangrané fou elegit diputat. Al Congrés fou vocal titular de la comissió d’Hisenda i suplent de la de pressupostos els anys de 1935 i 1936. La seva línia d’intervenció fou bàsicament sobre l’eix econòmic, criticant la inactivitat dels diferents governs de centre-dreta en aquesta matèria o proposant diversos projectes per reestructurar l’economia de la República, en un context de crisi com foren els anys 1930. De forma més concreta, es va posicionar en contra de la instauració de l’atur obrer i va proposar també la creació d’un impost sobre les rendes més altes.

De forma paral·lela, va desenvolupar una intensa activitat empresarial. Ja abans de l’arribada del franquisme, va estar vinculat a les diverses empreses patrimoni de la seva família: Daniel Mangrané SA, S. Hueget SA, Fernando Pallarés SA —situades a Barcelona—, La Utrerana SA —a Utrera—, i la Oleivinícola del Centro de España SA —a Daimiel. En l’exportació d’oli d’oliva fou un dels sectors on Mangrané va deixar més empremta. A El problema de los aceites de oliva y su solución (1930), El aceite de oliva en España (1961) i Nuestra gran riqueza olivarera aceitera: su pasado, su porvenir (1965) teoritzà sobre la producció d’oli. Fou també directiu de Saturnino Huget-Selecciones Capitolio, una de les més importants empreses de distribució de pel·lícules barcelonina, fundada el 1922. El 1936 va sintetitzar cinema i política, produint Nuevos ideales, una de les pel·lícules de temàtica política del període  republicà.

Com a home de negocis, va diversificar les seves línies empresarials, dedicant-se també a la indústria químico-farmacèutica des del 1932, sent el President del Consell d’Administració del laboratori Productos Pyre – Daniel Mangrané, SA, amb la fabricació de productes químics purs i industrials i especialitats farmacèutiques, sent un dels pioners d'aquest sector durant la República. Va fabricar àcid fènic sintètic, àcid salicílic sublimat, perborat sòdic, èter i cloroform anestèsics i clorur d’etil. Amb la guerra, aquesta producció va quedar en estat letàrgic. No obstant això, durant la postguerra Mangrané va ampliar les seves instal·lacions, sens dels primers fabricants de l’insecticida agrícola DDT a l’Estat espanyol. I, a partir del 1948, fou un dels fabricants de l’àcid para-amino-salicílic, utilitzat per al tractament de la tuberculosi. Durant els anys 1950 va patentar i fabricar íntegrament, també, el medicament anomenat Pyreazid, aplicable igualment contra aquesta malaltia. Amb la seva extensa i diversa trajectòria professional, el 1962 li va ser concebuda la Medalla de plata al Mèrit al Treball per part del Ministeri del règim franquista. Fou també Chevalier de la Confrérie de l’Olivier.



Autoria: JSS


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal