Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Pere Blasi i Maranges
Puigcerdà, 19 d'agost de 1886
Barcelona, 22 de juny de 1961

Mestre, geògraf i polític

Els anys de joventut (1886-1910)

Era fill d'Isidre Blasi i Ricart, un ebenista de Puigcerdà, i de Maria Maranges i Calvet, nascuda a la mateixa població i membre d'una família originària d'Osseja. Va fer estudis a Girona: de batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament i de Magisteri a l'Escola Normal.

Un cop completats els estudis, començà a exercir com a mestre. El 1910 aprovà les oposicions i va ser nomenat mestre en propietat de l'Escola Nacional de Torroella de Montgrí.

Primers anys a Torroella de Montgrí (1910-1923).

Pere Blasi exercí com a mestre nacional (dependent de l'administració de l'estat) a l'escola graduada de Torroella de Montgrí fins al 1933. Durant aquest extens període, la seva actuació es desenvolupà en diverses línies de treball, complementàries entre elles: la tasca docent com a mestre renovador; la seva actuació com a dinamitzador cultural local; una dimensió de pedagog més enllà del municipi, amb un especial interès per la difusió de la geografia; una creixent presència en l'associacionisme professional dels mestres; i, cap a la fi del període, la seva entrada en la política activa. Aquesta important etapa torroellenca (1910-33) va tenir un cert punt d'inflexió el 1923, amb l'inici de la Dictadura de Primo de Rivera.

Com a mestre de l'estat, arribà a Torroella jove, ple de projectes i molt identificat amb els corrents de renovació pedagògica del període, que tingueren un especial ressò a les comarques gironines. Millorà les instal·lacions de l'escola, introduí un aprenentatge participatiu, amb elements didàctics innovadors, tot cercant una escola pública de qualitat, impulsà la revista Alba, creà un petit museu i afavorí que els seus alumnes intervinguessin en activitats extraescolars, com el concurs d'història de Catalunya celebrat a Torroella el 1915.

Combinà la seva tasca docent amb una intensa actuació en la vida cultural i associativa local. El 1912 va ser un dels fundadors de l'Ateneu Montgrí, que als anys següents actuà com un veritable dinamitzador cultural local. Membre de la seva junta directiva gairebé sense interrupció i president durant molts anys, va ser un dels principals impulsors de l'ampli programa cultural i educatiu de l'Ateneu, que incloïa biblioteca, orfeó, grup teatral, secció escolar, una revista pròpia i l'organització de cicles de conferències i activitats diverses, com la festa de Reis.

Des de l‘Ateneu contribuí activament a l'aparició el 1912 de la revista Mont-gris, que el 1914 es fusionà amb El Montgrí per fundar Emporion. Fou un dels principals impulsors i redactors d'ambdues publicacions i hi publicà articles divulgatius d'història local, de geografia i de costums tradicionals.

Entre l'ampli ventall d'actuacions d'aquests anys, destaca la seva col·laboració a les excavacions arqueològiques realitzades al massís del Montgrí o la seva participació en l'organització dels Jocs Florals de Torroella de 1920. Intervingué en multitud d'iniciatives cíviques i fou membre de la Junta Local d'Instrucció Pública.

En l'exercici del seu treball com a mestre i en la seva identificació amb la renovació pedagògica, ben aviat es plantejà de contribuir-hi amb aportacions pròpies, que assoliren una dimensió molt més enllà de l'àmbit local. En aquest sentit, el 1916 guanyà un premi en els concursos convocats per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, amb un manual de geografia de Catalunya, que es publicà el 1922, amb el suport de la Mancomunitat, amb el nom de Geografia elemental de Catalunya. Aquesta obra, reeditada el 1931 i el 1935, tenia la finalitat d'ensenyar la realitat més immediata del propi país, explicada en la pròpia llengua, i es convertí en una eina molt útil per a les escoles. Al mateix temps, proposava una divisió comarcal de Catalunya, que constituïria un dels precedents de la que s'establí durant el període republicà, val a dir que també amb participació de Blasi.

A més d'aquesta obra principal, publicà diversos treballs al Butlletí dels Mestres, que apareixia com a suplement pedagògic de la revista Quaderns d'Estudi de la Mancomunitat de Catalunya, i a El Magisterio Gerundense, publicació dels mestres nacionals gironins. Paticipà en diverses edicions de l'Escola d'Estiu, en ocasions com a conferenciant. En l'edició de 1919, guanyà un premi del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, pel seu herbari escolar.

Afegí a aquestes actuacions una creixent presència en l'associacionisme professional dels mestres, com a membre de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. El 1919 intervingué amb una ponència a l'assemblea celebrada a Tarragona, mentre que els anys següents representà els mestres empordanesos en les assemblees celebrades en altres indrets de Catalunya.

En el terreny personal, es casà amb Dolors Pujol i Vicens, filla del metge del poble. La parella va tenir tres fills: Helena, Maria Teresa i Fina, de les quals només sobrevisqué la darrera, ja que Helena morí als pocs mesos de néixer i Maria Teresa quan comptava pocs anys, a conseqüència d'una epidèmia de tifus.

A Torroella durant la Dictadura i primer tram de la República (1923-1933)

Els anys següents seguí una trajectòria ascendent dins de l'escalafó dels mestres nacionals. Exercí com a mestre i a partir de 1927 com a director de l'escola graduada de Torroella de Montgrí, assessorà el servei d'inspecció de l'ensenyament primari en les seves prospeccions per les escoles de les comarques gironines i, ja als anys trenta, va ser habilitat del Magisteri (encarregat de cobrar a Hisenda els sous dels mestres i de fer-los els corresponents pagaments) del partit judicial de La Bisbal, corresponent a grans trets al Baix Empordà.

En l'àmbit asociatiu local, l'Ateneu Montgrí patí un parèntesi forçat de tancament per part de la Dictadura entre 1923 i 1926. A partir d'aquesta data pogué reprendre algunes activitats. El 1928 Blasi fou un dels promotors del Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, que tindria continuïtat als anys següents i en el que publicà diversos treballs divulgatius. Amb la proclamació de la República, Blasi pogué redoblar la seva activitat com a dinamitzador cultural. Organitzà cursos de llengua catalana a l'Ateneu, amb ell mateix com a mestre; destacà com a conferenciant en el teixit associatiu comarcal i també com a conductor d'actes amb altres oradors, com el realitzat a Torroella de Montgrí el 1932, amb l'assistència d'Antoni Rovira i Virgili; i el mateix any impulsà la reaparició d'Emporion, que obria la nova etapa amb un article de presentació signat per ell.

En el terreny pedagògic aprofità les oportunitats que si li ofererien per a la divulgació de les seves propostes, tot i les limitacions imposades per la Dictadura. Així, el 1924 obtingué el premi del Consejo Superior de Protección de la Infancia per la seva cartilla pedagògica per a l'ensenyament del llenguatge, mentre que el 1926 obtenia el segon premi en el Concurso Nacional de Pedagogía, celebrat a Sòria. Col·laborà en obres col·lectives de divulgació d'indrets de Catalunya, com La Costa Brava: àlbum-guia i Àlbum meravella: llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya. Ja en el període republicà, reprengué la seva participació a l'Escola d'Estiu i intervingué en les colònies escolars.

Mantingué també la seva actuació en l'associacionisme professional dels mestres. El 1924 passà a presidir la secció empordanesa de l'associació que aplegava els mestres nacionals, mentre que el setembre de 1930 va ser escollit president de la secció d'àmbit provincial, l'Associació de Mestres Nacionals de la Província de Girona, integrant de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. Des d'aquest lloc, un cop proclamada la República, dedicà importants esforços a dotar els mestres de les comarques gironines dels coneixements necessaris en llengua catalana per poder fer el pas a una escola catalana.

Al mateix temps, amb la proclamació de la República, va fer la seva entrada en la política activa. S'integrà al Partit Republicà Federal Nacionalista de les Comarques Gironines, que s'adherí a l'Esquerra Republicana de Catalunya. Col·laborà a Acció Ciutadana, setmanari del partit, i també a L'Autonomista, diari portaveu del republicanisme gironí i en aquells moments proper a Esquerra. En aquest darrer, hi publicà la sèrie d'articles "Davant l'Estatut", en què advertia del perill que les retallades de l'Estatut, al seu pas per les Corts espanyoles, originessin un sistema dual d'escoles públiques a Catalunya. Amb la creació de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, l'octubre de 1931, Blasi en fou nomenat membre, en representació de les terres de Girona, juntament amb Miquel Santaló. Des d'aquest organisme, pesidit per Pau Vila, treballà en la divisió comarcal de Catalunya i en la correcció del nomenclàtor dels municipis.

El novembre de 1932 va ser candidat d'Esquerra per Girona a les eleccions per constituir el Parlament de Catalunya i aconseguí uns molt bons resultats, que li asseguraren l'elecció. En els seus primers mesos com a diputat, va ser membre de les comissions permanents de Cultura i de Peticions i, a partir de l'estiu de 1933, membre suplent de la Diputació Permanent. Acompanyà el president Macià en diverses visites oficials a les comarques de Girona i freqüentà com a orador els casals d'Esquerra a l'Empordà, amb una atenció especial al Casal Republicà Català, de Torroella de Montgrí.

Cursà estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona i hi obtingué la llicenciatura de Filosofia i Lletres.

L'etapa republicana de Barcelona (1933-1939)

Tot i les seves múltiples ocupacions, Blasi no havia deixat el seu treball com a mestre de Torroella de Montgrí. A mitjan 1933 fou nomenat, junt amb Dolors Batlle, director del Grup Escolar Lluís Vives, que pertanyia al Patronat Escolar de Barcelona. Aquest organisme havia impulsat nous grups escolars, caracteritzats per la seva pedagogia avançada, i hi integrà professorat procedent de l'escalafó estatal. Blasi, que es traslladà a viure a Barcelona, trobava l'ocasió d'aplicar els seus coneixements pedagògics a un centre de grans dimensions i, alhora, de poder assistir al Parlament sense grans desplaçaments, però això implicava tancar la seva extensa i fecunda etapa de Torroella de Montgrí, població amb la qual conservà una estreta relació.

A partir del curs acadèmic de 1933-34, combinà la direcció del nou centre amb la seva feina parlamentària. Com a diputat, el 1934 s'integrà a la Comissió Permanent de Cultura. Sovintejà les visites a les comarques gironines, tant en actes oficials acompanyant el president Companys, com en intervencions polítiques. El mateix 1934 va ser nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, ocupant els càrrecs de membre de la Ponència d'Ensenyament Primari i de delegat de la Subponència d'Ensenyament Normal, adscrita a l'anterior. També el 1934 participà en els actes d'inaguració a Torroella de Montgrí de la biblioteca la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis -entitat de la que fou conseller- i també en la nova Casa de la Vila.

Arran dels fets d'octubre de 1934 i de la consegüent suspensió de l'autonomia, la seva activitat política es veié reduïda. El seu germà Eliseu fou processat per la seva implicació amb aquell moviment a Puigcerdà.

El 1935 va ser un dels fundadors de la Societat Catalana de Geografia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, i n'ocupà la vicepresidència fins que l'entitat deixà de funcionar, entrada ja la Guerra Civil.

En el breu període que va del restabliment de les institucions catalanes fins a l'inici de la guerra, recuperà la seva activitat política i parlamentària, amb una especial dedicació als temes d'interès per a les comarques gironines, i fou nomenat un dels representants de la Generalitat al Patronat del Museu d'Arqueologia. Va ser també president de la Federació de Mestres de Catalunya.

Iniciada la guerra, continuà al front del grup escolar Lluís Vives i el 1937 va ser nomenat comissari de la Generalitat a l'Escola Blanquerna, de Barcelona, que adquiria el caràcter d'escola experimental i d'assaig de mètodes pedagògics aplicats a l'ensenyament primari. Entre 1937 i 1938 va ser també membre del Consell Directiu de l'Organisme tècnico-administratiu de les Assegurances Socials de la Generalitat de Catalunya i Caixa Col·laboradora de l'Institut Nacional de Previsió a Catalunya i les Illes Balears, en qualitat de representant del consell d'administració de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvi.

L'exili (1939-1946)

El 1939 inicià el seu exili, establint-se a Montpeller. Visqué durant un anys en aquesta ciutat amb la seva esposa i la seva filla i ambdues retornaren a Barcelona l'hivern de 1943-44. Blasi compartí pis aleshores amb altres exiliats catalans.

Treballà com a professor a Prada de Conflent i a Perpinyà. Al mateix temps, es doctorà en Filosofia i Lletres a la Universitat de Montpeller, amb una tesi doctoral sobre l'Empordà.

En una data imprecisa, que se situaria entorn a 1946 o 1947, Blasi pogué retornar a Barcelona.

El retorn a Catalunya i els darrers anys (1947-1961)

Novament instal·lat a Barcelona, patí el procés de depuració amb què el règim franquista avaluava la conducta dels funcionaris i quedà inhabilitat per a l'exercici del seu anterior treball de mestre. Va poder exercir a l'Escola Laboral Tèxtil i també a l'Escola Laietana, de caire renovador i catalanista, creada per la seva filla, Fina Blasi i Pujol, i el seu marit, Josep Pereña i Moros.

Després del seu retorn, mantingué la seva relació amb Torroella de Montgrí. Es reincorporà al seu càrrec de vicepresident de la Societat Catalana de Geografia, que ocupà ja fins a la seva defunció, el 1961.

El 1954 publicà Les Terres catalanes, la seva obra cabdal i peça clau en la bibliografia geogràfica catalana. El curs 1957-58 revalidà a la Universitat de Barcelona el seu títol de doctor, obtingut anys abans a Montpeller.

Morí a Barcelona, als 74 anys, a conseqüència d'un accident de circulació sofert mesos abans.

El 2007 Torroella de Montgrí va retre un reconeixement a la seva ingent tasca educativa i cultural, tot escollint el seu nom per a la nova biblioteca municipal. 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal