Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Pere Domingo i Sanjuan
Tarragona, 26 de maig de 1896
Barcelona, 1 d'agost de 1979

Biòleg, metge i polític

Els anys de formació (1896-1919)

Era fill de Pedro Domingo Villa, un oficial de la Guàrdia Civil nascut a Granada, i de Dolors Sanjuan i Bassedas, d'una família de comerciants de Cambrils. La parella tingué tretze fills, dels quals en sobrevisqueren set, i la mare morí quan Pere era encara un infant.

En la seva infància i amb motiu de les destinacions del pare, visqué a diverses poblacions. Va fer els seus primers estudis a l'escola que havien obert a Roquetes els seus germans grans Marcel·lí i Joan i el batxillerat a Tarragona i Terol. A partir de la jubilació del pare, el 1913 la família s'instal·là a Barcelona.

El curs acadèmic 1913-14 inicià la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona. Com a jove estudiant, mostrà el seu entusiasme per les classes de Fisiologia d'August Pi i Sunyer, fou alumne intern de la càtedra d'Obstetrícia del doctor Pere Nubiola i Espinós i molt aviat s'interessà per la recerca científica. Pels seus primers treballs experimentals, fets en el laboratori de la càtedra i en l'àmbit de l'embriologia, obtingué tres premis per a estudiants, en els concursos convocats per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques. El 1917 ingressà a la Societat Catalana de Biologia, amb el treball Nota sobre les cèl·lules anomenades paraluteíniques, que presentà en col·laboració amb Nubiola. El 1918 participà en el Segon Congrés Universitari Català, celebrat a Barcelona, amb la ponència Drets i deures dels estudiants, que elaborà junt amb Alfons Trias i Maxenchs.

La consolidació de la recerca científica (1919-1931)

Completà els seus estudis de Medicina el 1919, però no realitzà aleshores l'examen final, necessari per a obtenir el títol de llicenciat, sinó que l'ajornà fins al 1926, any en què necessitava la titulació per a començar a impartir la docència a la pròpia Universitat. De fet, es donà la paradoxal situació que el 1920 obtingué el títol de doctor, a la Universidad Complutense de Madrid (única Universitat de l'estat que podia oferir aleshores aquesta titulació).

Amb els estudis tot just acabats, treballà eventualment com a substitut d'altres metges i ingressà al Laboratori Municipal de Barcelona, que dirigia Ramon Turró i Darder. Es pot dir que més que l'exercici directe de la professió mèdica, Domingo s'interessà per la recerca científica en el camp de la biologia i, més concretament, de la microbiologia aplicada, amb la investigació dels microorganismes patògens i les causes, efectes i tractaments de les malalties infeccioses; la qual cosa el relacionà amb els camps mèdics de l'epidemiologia i de la immunologia.

Els anys següents col·laborà intensament amb Turró, tant en la recerca com en els cursos de bacteriologia impartits al Laboratori. Treballà en l'estudi de les brucel·les (l'agent transmissor de la brucel·losi), en el bacil de Koch (transmissor de la tuberculosi) i en la recerca dels corresponents tractaments, sobretot a partir de l'obtenció de vacunes. Des del Laboratori, col·laborà també amb el Servei d'Assistència Social dels Tuberculosos de Catalunya, dirigit pel doctor Lluís Sayé i Sempere, en la fabricació de la vacuna BCG, que començà a aplicar-se amb èxit per a combatre la tuberculosi. Entorn a 1926 passà a ser sotsdirector de l'àrea de bacteriologia del Laboratori.

En paral·lel a aquesta actuació, el 1921 va ser contractat pel Servei de Sanitat de la Mancomunitat, dirigit pel doctor Gustau Pittaluga, com a tècnic sanitari en la lluita antipalúdica. Sota la direcció de Pittaluga, treballà els anys següents en l'eradicació del paludisme a la zona agrícola del Delta del Llobregat. Creà també un laboratori farmacèutic privat, el LETI (Laboratori Experimental de Terapèutica Immunògena), per a la fabricació industrial de vacunes.

En l'aspecte docent, a banda dels cursos impartits al Laboratori Municipal, n'impartí també a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques i el 1926 s'incorporà com a professor adjunt d'Higiene a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Durant aquest període, publicà diversos articles científics i un primer treball més ambiciós, Immunitat i vacunoteràpia preventiva (1926), editat a les Monografies Mèdiques dirigides pel doctor Jaume Aiguader.

El 1920 es casà amb Raquel Grau i Aymà, col·laboradora seva del laboratori universitari, amb qui va tenir una filla, Raquel. No obstant, la seva esposa moriria poc després, el 1922, mentre que la seva filla també morí prematurament, el 1935, quan només tenia 14 anys.

Actuació pública en el període republicà (1931-1936)

El període que va de la proclamació de la República a l'inici de la Guerra Civil va ser sens dubte el que comptà amb una actuació pública més rellevant per part de Domingo. En l'àmbit científic i mèdic, continuà el seu treball al Laboratori Municipal i n'arribà a ser sotsdirector. Va ser també cap d'epidemiologia i bacteriologia del Centre Sanitari Intercomarcal de Barcelona i ocupà durant uns mesos (1936) i de manera interina el càrrec d'inspector-director.

Participà activament en els congressos de metges i biòlegs de llengua catalana de Palma (1932), com a representant de la Generalitat, i de Barcelona (1934), en què actuà com a secretari. Presidí la Societat Catalana de Biologia (1930-32) i el 1932 ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, amb el discurs d'ingrés Els Elements d'acció específica en la immunitat adquirida. El mateix any intervingué en la fundació de l'Associació Catalana de Metges Sanitaris i d'Assistència Pública.

Col·laborà en diverses publicacions científiques, com la Revista Médica de Barcelona i la Revista Veterinaria de España. Entre la seva obra escrita d'aquest període, destaca el treball Colitis ulcerosas graves no amibianas: etiología, diagnóstico y tratamiento médico (1935), que escriví en col·laboració amb el doctor Francesc Gallart i Monés.

Amb l'estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1933 va ser nomenat professor de Microbiologia, tot establint les seves classes al Laboratori Municipal. Va ser un dels fundadors de l'Escola d'Assistència Social, dirigida a la formació de la dona, impartint-hi classes d'auxiliar de laboratori.

Va ser també en aquest període republicà quan Domingo tingué una certa actuació política. El 1931 estigué vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, en uns moments en què el seu germà Marcel·lí -el conegut dirigent del radicalsocialisme espanyol i diversos cops ministre- formava part de la direcció del partit, simultàniament amb la del Partido Republicano Radical Socialista, d'àmbit estatal.

Concorregué com a candidat d'Esquerra pel districte de Sant Feliu de Llobregat a les eleccions de maig-juny de 1931 per a constituir la Diputació Provisional de la Generalitat, que eren de tipus indirecte, a partir dels vots dels regidors dels ajuntaments. En un primer moment, la direcció del partit havia proposat com a candidat Francesc Riera, alcalde de Martorell i dirigent de la Unió de Rabassaires, però Domingo comptà amb el suport de regidors d'Esquerra de diversos ajuntaments, que aconseguiren la seva presentació. En aquest districte, s'enfrontà al candidat del Partit Catalanista Republicà (PCR), a qui vencé de manera folgada. Va ser, doncs, un dels diputats de la Diputació Provisional (1931-32), encarregada de redactar l'Estatut d'autonomia, tot i que s'hi mostrà poc actiu, sense arribar a formar part de cap de les comissions de treball.

Val a dir que l'aproximació de Domingo a l'Esquerra fou curta i que ja el 1932 es mostrà crític amb l'actuació del partit en l'àmbit sanitari. S'integrà aleshores al PCR i aquesta va ser la seva filiació política més significativa del període republicà, amb la particularitat que no coincidí amb el seu germà Marcel·lí en el radicalsocialisme. Publicà alguns treballs a La Publicitat, òrgan del partit.

A les eleccions de 1932 al nou Parlament de Catalunya i a les de 1933 al Congrés dels diputats fou candidat del PCR per Barcelona-ciutat, sense aconseguir l'elecció en cap dels dos casos. Amb un paper actiu dins del partit, participà en la seva reestructuració de 1933, en què passà a ser Acció Catalana Republicana (nom que també tenia l'entitat central del partit, amb seu a Barcelona). Fou membre dels òrgans de direcció del partit (consell general, comitè consultiu) i president de l'ACR-Barcelona. Presidí també l'assemblea general del partit de maig de 1934.

Formà part de diversos organismes de Sanitat i d'Assistència Social depenents de la Generalitat, però concentrats en el període de suspensió de competències de l'autonomia després dels fets d'octubre de 1934 i de formació de governs de designació i de perfil conservador. Va ser president de la Junta de Protecció a la Infància de Catalunya (11-VII-1935/14-I-1936), vicepresident de la Junta Superior de Guarderies d'Infants de Catalunya (1936) i vocal del Consell Superior de la Beneficència Particular (1935-36). Des d'aquests organismes, formà part del Consell Superior d'Assistència Social de Catalunya (1935-36). Al mateix temps, des del seu lloc al Centre Sanitari Intercomarcal de Barcelona, formà part de la Comissió Superior de Sanitat de Catalunya (1935-36), de la seva Comissió Permanent i de diverses subcomissions de treball de prevenció sanitària; del Consell Tècnic de Sanitat de la Generalitat (1935-36); i també de la Junta Municipal de Sanitat, que l'Ajuntament de Barcelona reestructurà a principis de 1936.

Ocupà aquests càrrecs fins que, amb el restabliment de l'autonomia i el retorn de les esquerres al Govern de la Generalitat, la majoria d'aquests organismes foren reestructurats. Tot i així, el seu treball fou apreciat també per les esquerres i Joan Lluhí i Vallescà, ministre de Treball, Sanitat i Previsió Social d'Esquerra en el Govern espanyol, el nomenà conseller del Consejo Nacional de Sanidad, el juliol de 1936, just abans d'iniciar-se la Guerra Civil. Ja iniciada aquesta, l'agost següent el conseller de Sanitat de la Generalitat, Martí Rouret i Callol, també d'Esquerra, li encarregà l'organització de la policia sanitària de fronteres, adaptada a les necessitats de la guerra.

Etapa americana (1936-1962)

Pocs mesos després d'iniciada la Guerra Civil, decidí marxar de Catalunya i s'enrolà com a metge en un vaixell que feia el viatge a L'Havana. Establert a Cuba, col·laborà a la revista La Nova Catalunya i continuà amb la seva recerca científica. Treballà al Laboratorio Nacional de Cuba i dirigí la secció de febre tifoidea de l'Instituto Finlay, entitat científica cubana de recerca per a l'obtenció de vacunes. Identificà la frambesía, malaltia contagiosa tropical similar a la sífilis, i treballà per a controlar-la. Dirigí el Consejo Nacional de Tuberculosis de Cuba, des del qual impulsà la creació de l'Instituto Nacional de BCG de Cuba, que també dirigí i que li permeté la fabricació massiva de BCG per a les campanyes de vacunació a l'illa, que pogué ampliar a altres països americans. Fou professor de Microbiologia a l'Escuela Sanitaria Nacional.

Escriví nombrosos articles científics a revistes com Archivos de Medicina Interna, Revista Médica Cubana, Revista Lyceum, Ultra, Revista Bimestre Cubana i Ciencia (Mèxic). Publicà diversos treballs, entre els que es pot esmentar La Reacción de hiperfijación antigénica en la fiebre tifoidea (1937), Síntesis de los fundamentos científicos y de la práctica de la vacunación antituberculosa por el BCG (1942), Pasteur, en la Historia de la Medicina (1944) i Los Fundamentos científicos y la práctica de la vacunación y de la becegeización antituberculosas en el niño (la tercera edició és de 1952). Col·laborà amb la Biblioteca del Médico Práctico, col·lecció cubana de divulgació mèdica, amb la revisió de traduccions i la redacció de pròlegs de presentació d'alguns dels seus volums.

Convertit en una autoritat científica internacional, representà Cuba en diversos congressos mèdics i científics, publicà desenes d'articles de divulgació, va ser expert de la Comissió de la Tuberculosi de l'OMS, membre del Comitè de la BCG de la Unió Internacional contra la Tuberculosi i membre corresponent i d'honor de nombroses societats científiques llatinoamericanes.

En aquesta etapa cubana es casà amb Gloria Jaime González, amb qui tingué un fill, Pere. Amb la revolució cubana de 1959, optà per marxar del país amb la seva família. Estigué un temps als Estats Units i Mèxic i retornà a Catalunya el 1962.

El retorn i la nova etata a Catalunya (1962-1979)

Instal·lat novament a Barcelona, continuà la seva activitat científica. Reintegrat a l'activitat de les corporacions científiques, va ser president de la Societat Catalana de Biologia (1967-69), filial de l'Institut d'Estudis Catalans; president del propi Institut (1970-74); vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1967-71) i després president (1971-79). Continuà el seu treball en l'àmbit de l'empresa, sobretot adreçat a la fabricació de vacunes i antibiòtics. Va ser membre dels consells d'administració dels Laboratoris LETI i de Comercial Clusa i president de la Compañía Antibióticos S.A.

Publicà la biografia de Ramon Turró —Turró, hombre de ciencia mediterráneo: biografía antológica (1970)— i aplegà materials per a la de Juan Carlos Finlay —l'investigador cubà que descobrí la transmissió de la febre groga i que donava nom a l'entitat en què Domingo treballà en la seva etapa cubana—, que deixà inacabada.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal