Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Enllaços
relacionats
Inicial
Biografia
Joan Puig i Ferreter
La Selva del Camp, 5 de febrer de 1882
París, 2 de febrer de 1956

Escriptor, periodista i polític

Els primers anys (1882-1904)

Era fill de Consol Puig i Ferreter i d'un terratinent local, cunyat de la mare, que no el reconegué mai. Adoptà els cognoms de la mare, amb qui visqué a casa d'uns oncles. Va fer els seus primers estudis a la Selva del Camp. Féu el batxillerat assistint primer a una escola del poble i fent exàmens lliures a l'Institut de Tarragona i anant després a l'Institut de Reus.

Atret per la literatura des de molt jove, ja des de 1895 començà a publicar uns primerencs versos a revistes catalanes comarcals. A Reus, s'integrà al grup literari que es reunia a la llibreria de Josep Aladern, i d'aquesta manera es vinculà al modernisme.

Va treballar d'aprenent de barber i de mosso de farmàcia. Després d'un intent de suïcidi, entorn el 1901 es traslladà a Barcelona, on treballà a farmàcies i inicià els estudis corresponents, que deixà aviat. Va exercir diversos oficis i s'introduí en el sector més anarquitzant del modernisme barceloní. Publicà poesia a diverses revistes literàries i el seu primer conte a la Revista del Centre de Lectura de Reus.

En una situació de dificultats econòmiques i de crisi sentimental, el 1903 marxà a la Provença, on inicià una vida de vagabunderia, de la qual extragué abundants materials que utilitzà en la seva obra literària posterior. Més endavant, es traslladà a París.

Entre la literatura i la premsa (1904-1931)

El 1904 retornà a Barcelona, on emprengué una densa tasca literària, en un primer moment amb la publicació dels treballs iniciats ja en l'etapa francesa i després amb nombrosos materials nous, centrats sobretot en el teatre. A Diàlegs dramàtics (1904) i Diàlegs imaginaris (1906), totes dues obres considerades com a parateatrals, juntament amb la conferència L'Art dramàtica i la vida (1908), editada com a fulletó, plantejà la seva visió del teatre i dels seus objectius.

En una primera etapa literària (1904-1914), influenciat pels autors russos i escandinaus, se centrà en la producció teatral, sobretot en drames passionals, escrits amb un llenguatge agosarat que el situava a l'avantguarda del teatre modernista. D'aquest període són les obres: La Dama alegre (1904), El Noi mimat (1905), La Bagassa (Boires de ciutat) (1905, inèdita), Arrels mortes (1906), Sepulcres (1907, inèdita), Aigües encantades (1908, amb successives edicions), La Dama enamorada (1908, amb altres versions, de 1917 i 1924, i successives edicions), Drama d'humils (1909), La Innocent (1912, que en la seva primera edició apareixia com L'Ignoscenta), Desamor (1912), El Gran Aleix (1912) i La Dolça Agnès (1914, inèdita, publicada molt després de la seva defunció a Teatre complet, 2001-2003). L'estrena d'aquestes obres obtingué uns resultats desiguals, però amb alguns èxits importants de públic. Presentà també traduccions al català d'obres de Shakespeare, Gorki i Tolstoi i, més endavant, de Curwood.

Durant aquest període féu estades a França, Itàlia i també al seu poble. Col·laborà en El Poble Català, Catalònia i L'Avenç. El 1911 començà a treballar com a redactor nocturn al diari barceloní La Vanguardia. El 1913 es llicencià en Filosofia i Lletres, secció d'Història, per la Universitat de Barcelona.

Entre el 1915 i el 1916 travessà una situació de crisi personal i de creació. En una segona etapa literària (1917-1924), continuà centrant la seva obra en el teatre, amb una primera incursió en la narrativa. La seva producció teatral, represa el 1917, es mogué entre el seu desig de continuar incidint en la societat i les exigències dels empresaris teatrals, i passà a fer sobretot alta comèdia. D'aquest període són les obres: La Senyora Isabel (1917, inèdita, publicada a Teatre complet), Garidó i Francina (estrenada el 1917 i publicada el 1918), No era un somni (1917, inèdita, publicada a Teatre complet), Si n'era una minyona (1918), El Gran enlluernament (1919), Un Home genial (escrita el 1919, estrenada el 1923, inèdita i publicada a Teatre complet), Les Ales del fang (1921, inèdita, publicada a Teatre complet), La Dama de l'amor feréstec (estrenada el 1921 i publicada el 1922) i L'Escola dels promesos (1922). Cal esmentar també les obres inèdites Dama Isaura (1920), L'Home i l'artista i Gelosia, les dues darreres sense data coneguda. El 1918 publicà la novel·la curta La Novel·la d'Esther, primera obra en narrativa.

El 1920 deixà de treballar a La Vanguardia i entrà, també de redactor nocturn, a El Dia Gráfico, on féu servir el pseudònim de Juan de Siena. El 1922 deixà aquest diari i entrà com a redactor diürn a Tribuna, un diari que dirigí en alguns períodes i en el qual treballà fins al seu tancament, el novembre de 1924. Col·laborà en les revistes La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa i dirigí Mar i cel, setmanari publicat entre el 1923 i el 1924.

El 1918 es casà amb Clotilde Barranco, amb qui tingué dues filles: Pilar, nascuda el 1920, i Eva, nascuda el 1927.

Novament en crisi, inicià una tercera etapa literària (1924-1936), en què deixà el teatre -tot i que continuà parlant-ne en els seus treballs periodístics- i s'interessà per la narrativa, però s'apartà dels corrents noucentistes. El Crim de Pere Darnell (de data imprecisa) se situaria encara en la línia de la novel·la curta, iniciada el 1918 amb La Novel·la d'Esther. El 1924 guanyà el Premi La Novel·la d'Ara amb L'Home que tenia més d'una vida, publicada al gener següent. Seguí la novel·la Les Facècies de l'amor (1925) i el volum de narracions El Cas de Joan Anglora; Els quatre embriacs; Les tres gemmes de l'aventurer (1925). Els tres al·lucinats (1926), extensa novel·la amb elements autobiogràfics i amb la qual tornà a guanyar el Premi La Novel·la d'Ara, significà la seva consagració en el terreny de la narrativa. Publicà a continuació Servitud, memòries d'un periodista (1926), amb elements de la seva experiència personal com a periodista, i Una mica d'amor (1926), recopilació de narracions amb què guanyà el Premi Concepció Rabell de 1927. Vida interior d'un escriptor (1928) es presentà com una obra de narrativa, combinada amb memòries i assaig. La novel·la El Cercle màgic (1929) guanyà la primera edició del Premi Joan Creixells.

En fundar-se l'Editorial Proa, el 1928, passà a ser director literari de la col·lecció Biblioteca A tot vent, des de la qual impulsà durant els següents anys les traduccions al català de grans escriptors de la literatura universal. Col·laborà en publicacions diverses, com La Publicitat, La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Llegiu-me, La Nova Revista, La Rambla de Catalunya, L'Opinió, entre d'altres. Féu també diversos pròlegs. Va ser professor de cultura general a l'Escola del Treball de Barcelona.

Els anys d'actuació política (1931-1938)

Amb la proclamació de la República, inicià una intensa trajectòria política, com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser diputat per Barcelona a les Corts constituents de la República espanyola (1931-1933) i, per la mateixa demarcació, al nou Parlament de Catalunya, elegit el novembre de 1932. Va intervenir en nombrosos actes de propaganda arreu de Catalunya i intentà que l'Ajuntament de Barcelona impulsés un "Teatre del poble", destinat a acostar-lo als sectors populars. El 1933 va ser nomenat membre de la Junta de Museus de Barcelona. El 1935 s'incorporà a un Comitè Executiu d'Esquerra, reestructurat després dels Fets d'Octubre de 1934.

Mantingué el seu lloc a l'Escola del Treball, ara com a funcionari de la Generalitat, essent professor de Cultura i d'Educació Cívica, tot i que, pels càrrecs que exercí, sovint ocuparen la seva plaça professors substituts.

Reprengué la seva producció literària amb la novel·la Camins de França (1934), que recuperava aspectes autobiogràfics de la seva estada a França a començament de segle i que ha estat considerada per la crítica com la seva millor obra; el recull de relats On són els pobres?... i altres històries de Nadal (1934); la voluminosa novel·la en tres volums La Farsa i la quimera (1936), i el drama Anna, darrera la cortina (1936), la seva única producció teatral en molts anys (llevat d'algunes versions d'obres anteriors) i preludi d'una possible nova etapa dramàtica, que l'inici de la Guerra Civil impedí de consolidar. El 1936 publicà una adaptació de Peer Gynt, d'Ibsen, que féu amb Ventura Gassol, i participà en la fundació del Club de Novel·listes.

El 1932 passà a dirigir La Campana de Gràcia, que començava una nova etapa. Entorn el 1935 inicià col·laboracions en el diari El Diluvio i en el setmanari L'Horitzó, amb el pseudònim d'Antoni Ardèvol.

Al començament de juliol de 1936 anà a França per promocionar l'Olimpíada Popular de Barcelona. Dies després, just iniciada la Guerra Civil, va ser nomenat comissari delegat de la Generalitat a la muntanya de Montserrat, càrrec des del qual organitzà l'evacuació dels monjos del monestir, la protecció dels béns culturals i la instal·lació d'una casa de convalescència. Va ser a continuació conseller d'Assistència Social (31-07-1936/26-09-1936) en dos governs de la Generalitat successius i de curta durada.

En cessar com a conseller, va ser nomenat delegat i pagador de la Generalitat a França i enviat a París, amb una partida econòmica per a l'adquisició d'armament. Segons la seva versió posterior, per indicació expressa del conseller Josep Tarradellas i amb la supervisió de funcionaris de la Generalitat, en el transcurs d'aquestes operacions va desviar algunes sumes -procedents de comissions i de les diferències en el canvi de moneda- a un fons secret, i les destinà a subvenir les necessitats de l'exili, que arribat el moment s'hauria repartit entre diverses personalitats catalanes exiliades, ell inclòs. Aquest afer, però, el va fer mereixedor de fortes acusacions d'apropiació indeguda de cabals públics i el deixà en una situació de marginació dins el món dels exiliats. Amb tot, cap de les persones que ell esmentà com a implicades en l'afer no el desmentí, de la mateixa manera que cap d'elles no el defensà.

L'exili (1938-1956)

Des de 1938 residí a París i el 1940, arran de l'ocupació nazi, es traslladà a la finca Les Sablons, a Saint-Martin-le Beau, vora Tours, propietat de Ventura Gassol. Entorn el 1946 retornà a París.

Durant els anys d'exili emprengué el vast cicle novel·lístic El Pelegrí apassionat, en dotze volums, en el qual reelaborà bona part de la seva obra anterior; presentà les pròpies vivències, envoltades de multitud de personatges de ficció, però identificables amb els principals noms de la cultura i la política catalanes del moment, i intentà una justificació de la seva pròpia actuació i honorabilitat. N'inicià la publicació el 1952, a Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini, però molts dels volums del cicle no es publicaren fins després de la seva mort (el darrer es publicà el 1977, ja a Barcelona).

Escriví també el treball memorialístic Ressonàncies (1942-1952), dietari de tema literari i polític, editat també després de la seva mort, en dos volums: Ressonàncies (1975), amb les anotacions de tema literari, i Memòries polítiques (1981), amb la part política.

El novembre de 1951 va ser nomenat ministre de Justícia al govern republicà espanyol a l'exili presidit per Félix Gordón Ordás, en representació catalana. El juliol de 1954, amb la salut força malmesa, dimití del càrrec.

A partir de 1980 es publicaren diverses recopilacions de la seva obra, la més ambiciosa de les quals fou el Teatre complet, publicat entre el 2001 i el 2003, en sis volums.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal