Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Ramon Nogués i Biset
Móra d'Ebre, 26 de juliol de 1891
Barcelona, 22 d'agost de 1963

Polític i advocat

Joventut i primeres actuacions polítiques (1891-1931)

Nascut a Móra d'Ebre, en una família de pagesos propietaris, era fill d'Antoni Nogués i Cambra i de Concepció Biset (un cognom que, en el cas del biografiat, apareix en ocasions Bizet) i Pallàs. El pare, situat políticament en el republicanisme federal, va tenir una certa actuació política, ja que fou regidor de l'Ajuntament de Móra d'Ebre i intervingué en la formació de la Solidaritat Catalana a la comarca.

Féu estudis de batxillerat a Reus i la carrera de Dret a la Universitat de Saragossa. El 1913, amb la carrera acabada, obrí un despatx d'advocat en el seu domicili de Móra d'Ebre. Ja el 1910, mentre seguia els estudis de Dret, havia participat en la creació de Joventut Democràtica, entitat política republicana local, en la qual s'implicà més a fons al seu retorn definitiu de Saragossa. El mateix 1913, intervingué des de Joventut en la creació d'unes escoles laiques, que l'any següent donaren pas al Centre Instructiu Democràtic, on ocupà un lloc destacat en la direcció.

Seguidor de Marcel·lí Domingo des de molt jove, el 1917 ingressà en el recent creat Partit Republicà Català, col·laborà en el seu òrgan, La Lucha, i acompanyà el seu cap polític en actes de propaganda per les Terres de l'Ebre. Per un discurs va ser condemnat a dos anys i dos mesos de presidi, que eludí tot fugint a França, on estigué uns mesos, el 1919, i en tornà després de rebre un indult. El 1920 es casà amb Maria Anna Pàmies i Navarro.

Va ser candidat a les eleccions provincials de 1921, pel districte de Tarragona-el Vendrell, i de 1923, pel de Falset-Gandesa, però fou derrotat en totes dues ocasions per un marge molt ajustat de vots.

El 1924 traslladà el seu domicili i el seu despatx d'advocat a Tarragona. Mantingué la seva relació amb Móra d'Ebre, on despatxava com a advocat els dissabtes. Entre els seus treballs en aquesta població, en destaca la formació de la Comunitat de Regants, la qual presidí. El 1927 va ser designat jutge suplent de Tarragona.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, i sobretot en els anys d'exili de Marcel·lí Domingo, adquirí un paper cada cop més destacat en el republicanisme tarragoní. Va intervenir en conspiracions contra la dictadura, com l'anomenada "Sanjuanada", de 1926.

El 1930, en el context de certa tolerància després de la dimissió de Primo de Rivera, participà en la formació d'Entesa Republicana de les Comarques Tarragonines, que agrupava diversos grups republicans locals, i dirigí el Centre Federal de Tarragona, de línia marcel·linista.

Dirigent del marcel·linisme

Resseguir la filiació política de Nogués en el primer tram del període republicà i, per tant, situar correctament la seva actuació durant aquests mesos decisius és força complex, ja que es mou en un terreny ambivalent, que només s'entén per la total autonomia dels centres republicans locals i l'afiliació indirecta que se'n derivava envers els partits del període, però també per la doble militància del seu cap polític, Marcel·lí Domingo. Aquest, que el 1929 havia fundat el Partido Republicano Radical Socialista, d'àmbit espanyol, al mateix temps s'havia integrat el 1931 en el primer Comitè Executiu Central d'Esquerra Republicana de Catalunya, alhora que amb la proclamació de la República esdevenia membre permanent dels successius governs espanyols d'esquerra, des del 1931 fins al 1933.

El grup de Tarragona, dirigit per Nogués i inspirat per Domingo, i que apareix en aquest període amb el nom de Partit Democràtic Federal de Tarragona, tenia de fet una afinitat de manera simultània, però sense ser-ne en cap cas la secció local, amb tres agrupacions polítiques: amb el PRRS, pel fet d'estar dirigit per Domingo; amb Esquerra, per la intervenció en la seva fundació, per les aliances electorals que hi establí durant el 1931 i per la doble militància del mateix Domingo, i encara amb l'antic Partit Republicà Democràtic Federal, matriu durant anys de moltes agrupacions republicanes locals i en aquell moment en una situació interna prou confusa.

Per tot això, la millor definició per a Nogués, quant a la seva filiació política d'aquest període, és la de dirigent del marcel·linisme, opció ideològicament republicana i d'esquerres, de continguts catalanistes però vinculada a un projecte polític d'àmbit espanyol, amb una implantació territorial concentrada a les comarques de Tarragona, i que en el terreny organitzatiu apareix de manera més ambivalent en els primers moments del període republicà per anar definint-se després com a corrent i, encara, com a partit específic.

Després de les eleccions generals espanyoles de juny de 1931, en què els marcel·linistes concorregueren dins les llistes d'Esquerra, iniciaren un procés d'organització diferenciada, i Nogués passà a presidir el Centre Republicà Democràtic Federal de Tarragona i la federació provincial de comitès locals afins a aquest sector. Al final d'any, la separació del marcel·linisme respecte d'Esquerra ja era un fet, tot i que fins al maig de 1932 no s'anuncià la seva organització com a Partit Republicà Radical Socialista Català i, encara, fins al maig de 1933 no se celebrà el seu congrés fundacional, que esdevingué la secció catalana del PRRS. Mentre que Domingo fou proclamat president honorari, Nogués exercí la presidència efectiva. Col·laborà amb Tarragona Federal, un dels òrgans del partit.

Al principi de 1934, el partit s'alineà amb el Partido Republicano Radical Socialista Independiente, escindit del PRRS i dirigit per Domingo. El mateix any, el PRRSI entrà en la formació d'Izquierda Republicana. No va ser fins a l'any següent, que el PRRSC es fusionà amb els seguidors de Manuel Azaña -Esquerra Nacional a Catalunya (l'antic Partit Català d'Acció Republicana, secció d'Acción Republicana)- i creà el Partit Republicà d'Esquerra. Nogués fou vicepresident i el marcel·linisme controlà de fet la nova formació, ja fins a l'arribada de la Guerra Civil.

Nogués fou, doncs, el màxim representant a les comarques tarragonines, i per extensió a Catalunya, del marcel·linisme, que constituí una branca important del republicanisme català i que disputà l'hegemonia a Esquerra d'aquest corrent polític a la demarcació de Tarragona.

La República i la Guerra Civil (1931-1939)

Nogués treballà el 1931 en la formació de candidatures republicanes unitàries per a les eleccions municipals d'abril. Després del seu triomf i de la proclamació de la República, va ocupar la presidència de la Diputació Provincial de Tarragona, càrrec que a final de mes es convertí en Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya, amb la condició de conseller adjunt del govern provisional català des del maig següent.

A les eleccions de juny de 1931 per a les Corts constituents de la República, i amb el marcel·linisme dins la candidatura d'Esquerra per Tarragona, obtingué la seva primera elecció com a diputat (1931-1933).

En accedir Marcel·lí Domingo a la cartera d'Agricultura, Indústria i Comerç del govern espanyol, el desembre de 1931, el nomenà director general d'Indústria (des del desembre de 1931 fins a l'octubre de 1932), i cessà aleshores de la Comissaria Delegada. Durant el seu mandat, es creà el Consejo Ordenador de la Economia Nacional, que havia de fixar les directrius de l'economia espanyola. El mateix Domingo el nomenà a continuació director general de Comerç i Política Aranzelària (des de l'octubre de 1932 fins al maig de 1933). Durant aquest període es creà la Comisión Interministerial de Comercio Exterior, amb l'objectiu de facilitar les exportacions espanyoles.

Tant a les eleccions de novembre de 1932 per formar el Parlament de Catalunya -en què no es presentava candidat- com a les generals espanyoles de novembre de 1933 -en què es presentava per Tarragona-, tingué un paper principal en la campanya electoral del marcel·linisme, en coalició amb altres forces republicanes i en competició amb Esquerra. En totes dues ocasions, però, els resultats foren desfavorables i el 1933 perdé el seu escó a les Corts de la República.

El PRRSC no participà en els Fets d'Octubre, però en patí algunes conseqüències, com el tancament de premsa i la suspensió d'alcaldes. Nogués actuà com a advocat defensor de diversos processats de les comarques de Tarragona implicats en la revolta, la majoria afiliats a Esquerra.

El 1936, el seu partit, aleshores el PRE, ingressà en el Front d'Esquerres. Per problemes en la confecció de les llistes, fou candidat per Barcelona-ciutat, tot i que féu campanya sobretot a les comarques tarragonines. En aquesta ocasió fou elegit diputat (1936-1939), s'integrà en el grup parlamentari d'Izquierda Republicana i formà part de la Comissió d'Actes. El 1936 presidí l'Ateneu Tarragoní.

En els primers mesos de la Guerra Civil va ser nomenat membre del Tribunal Especial de Tarragona, que actuava a l'Audiència Provincial i que s'encarregava d'actuacions contra les persones compromeses en l'aixecament del 18 de juliol. Amb la seva actuació, aconseguí suavitzar les penes, però dimití poc després davant els assassinats extrajudicials d'alguns processats i també d'un dels advocats defensors.

El 1937 defensà la integració del PRE a Esquerra, posició que s'acceptà, tot i que alguns nuclis en quedaren al marge. Al final d'aquell any s'integrà al Consell Assessor d'Esquerra de les comarques tarragonines. Com a diputat, assistí a totes les sessions que els canvis de seu de les Corts li permeteren i quedà adscrit el 1937 a les comissions de Tribunal de Comptes i d'Agricultura. El 1938 es formalitzà el seu pas al grup parlamentari d'Esquerra Catalana.

Va viure bona part de la guerra al seu domicili de Tarragona, però el 1938 es traslladà amb la seva dona i el seu fill, Antoni, a Barcelona, on obrí despatx d'advocat.

L'exili i el retorn (1939-1963)

A finals de gener de 1939 emprengué el camí de l'exili amb la seva família. S'instal·là en un primer moment a Capestany (prop de Besiers) i tot seguit a Montpeller, on residia una important colònia catalana i on el seu fill inicià els estudis universitaris de Dret. Col·laborà amb el Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles (SERE), de qui cobrava sou de diputat, i més tard de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE).

Durant la Segona Guerra Mundial participà en la reorganització d'Esquerra a França i passà a ser membre del Consell Consultiu. El 1943 va ser un dels signants del document programàtic conegut com a Deu punts de Montpeller. Acabada la guerra, inicià una col·laboració permanent en La Humanitat i s'alineà en el sector legalista, afí a Tarradellas. Va formar part del Consell Assessor de la Generalitat, creat el gener de 1945, on s'encarregava de la ponència de Justícia i Qüestions Agràries. Presidí el Congrés de Tolosa d'Esquerra del juny de 1945, en què s'aconseguí la conciliació amb el sector de Carles Pi i Sunyer i del Consell de Londres. Intervingué en nombrosos actes polítics i féu contribucions econòmiques a Esquerra i a La Humanitat.

En un altre àmbit, per la seva condició de diputat de les Corts espanyoles, assistí a alguna de les sessions celebrades a Mèxic. El 1945 fou escollit vicepresident segon de la cambra i el 1947 president, i d'aquesta manera esdevení el segon en la jerarquia del règim republicà espanyol a l'exili. Des d'aquest lloc, féu gestions perquè la Generalitat pogués percebre part del deute que el Tresor de la República tenia amb ella i presidí les dues comissions permanents existents: la de Govern Interior i la Diputació Permanent.

El 1955, amb la salut ja una mica tocada, dimití de la presidència de les Corts i inicià gestions per a un retorn a Catalunya. El mateix any va poder instal·lar-se a Barcelona, on encara exercí com a advocat. Dos anys més tard pogué recuperar part del seu patrimoni. En morir, el 1963, fou enterrat a la seva població natal.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal